dilluns, d’agost 21, 2006

Chichen-Itzá


La pèrdua excessiva d'aigua, l'exercici intens i la falta de beguda o una combinació d'ells, comporta estrepitosament a la deshidratació. Justament això, és el que he experimentat avui mentre recorria les restes arqueológiques de Chichen-Itzá.

La calor era inaguantable, i suar, formava part de la meva respiració com un acte involuntari més, del meu organisme. Tot jo, era aigua pura en estat de moviment. Ni tan sols el repós a l'hombra, em permetia agafar oxigen suficient perquè els meus eritròcits, o glòbuls vermells, poguéssin fer la seva feina en direcció al cervell. Era insoportable.

Després de caminar unes 3 hores, veure tots els temples Maies (molt bonics tots ells), fer totes les fotografies possibles com si fóssim Japonesos, i no parar de suporar suor; he acabat estirat sota un arbre buidant ampolles d'aigua semblant a una font.

Per sort meva, el restaurant-buffet on hem anat a dinar, tenia piscina, i com Superman en una cabina telefónica i amb els calcotets per sobre els genolls, mi he tirat com quan tires el bistec a la paella, amb moltes ganes. No sé si he absorvit tota l'aigua que el meu cos reclemava, però el que si sé segur, és que els nens que hi havia banyant-se tranquilament, han marxat esparverats, veient com un tio transformava tota l'aigua en vapor semblant talment a Moisés. Realment, ha sigut la meva salvació.

Un instant més tard i com si d'una Llei de Murphy es tractés, s'ha posat a ploure. I no ha estat un pixat d'estiu..., un xirrimirri d'agost... no, no; era com si el cel ens castiguès per haver trepitjat terra Maia. Ha caigut un aiguat tropical com el de les pel.lícules americanes sobre catàstrofes naturals, o com les imatges dels huracans arrasant ciutats, ha caigut tanta aigua, que fins hi tot les tàrantules creuaven la carretera buscant on amagar-se.

Al final, extasiats, hem arribat a casa, on uns cereals amb Kellogs han estat el plat més exquisit de tot el dia, un dia, on ni el Sol ni la Pluja s'han posat d'acord per veure qui dels dos em donava més mal de cap.

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

At 3:25 a. m., Anonymous Anònim said...

Guiiiix!!!!
Que buena onda huevón!!!
Tooing!! Ja veig que no pares!! Ja t'ha enviat el ventilador l'Albert¿? La veritat és que no crec que te l'envïi perquè ja és tot un alemany, traient suc de tot arreu :·P!!Increïbles les fotos, no¿? Quina aventura!!! Gaudeix-la a sac pac, molta sort, molta salut, 1 forta abraçada i continua el camí "My feet is my only carriage..."

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home