dimecres, d’agost 16, 2006

Cascades i Palenque.

Avui he descobert que la meva motxilla es fa en 2 minuts i 35 segons; com ho sé? Doncs per què el xófer del tour m'ha passat a buscar, i jo encara dormia. Eren les 6 del matí.

Després de quatre hores de furgoneta hem arribat al paraís; Cascades de Agua Azul. Allà hem fet un banyet per despertar-nos mentre et deixaves arrastrar per la corrent, flotant com un tros de suro, panxa amunt. Jo m'he quedat meravellat de l'ho blava i cristal·lina que estava l'aigua, mentre feia els meus llargs al costat de nens idígenes que s'ho passaven la mar de bé, amb un tros de pneumàtic inflat sota el braç.

I per si no n'haviem tingut prou, més tard hem anat a la Cascada de Misol-Ha, bueno, bueno, bueno...quin tros de cascada, mare meva. Allà m'he dit..."Oriol, aquí t'hi has de tirar, però ja!". I tal dit tal fet, a una altura molt més baixa de la Cascada (evidentment) m'he tirat amb la única intenció de sortir-ne il·lés, fent un salt el·legant i amb el mínim d'esquitx possible per no restar-li protagonisme a la Cascada.

De Misol-Ha a Palenque a veure piràmides, on he quedat impresionat de com uns tios anomenats Maias, amb quatre pedres, van fer una ciutat tant gran i que s'aguantés tants anys. Increïble; ni a l'eixample els pisos duren tant...
A Palenque, no sé si era que estava aprop del Déu del Sol o què, però he començat a xorrejar tota la suor que no havia aconseguit treure a Acapulco ni en tots els dies que porto a Méxic; una calor... Sort que els Maias eren tios intel·ligents i fins hi tot tenien llocs on protegir-se del seu sol on jo m'hi he acabat refugiant.

Ara escric des de Palenque, on he canviat el plà estratégicament i fent un "visto y no visto" de la ciutat, ja m'he agafat un "boleto" direcció a Mérida (la península de yucatan). D'aquesta manera el meu hotel, posada, passa a ser l'autocar.

A Mérida espero trobar-me amb un amic de l'Omar ( o això em va dir...) i fer una inspecció al que diuen que és la ciutat més neta de tot Méxic; a veure si així jo també rento una mica, que la roba (la que queda...) comença a prendre vida i potser em deixa tirat pel camí.

Etiquetes de comentaris: