Sant Juan Chamula
El cavall és un animal de per si sól el·legant, noble i gentil; l'únic inconvenient que té és que quan es posa a trotar, i tu et sents com el millor dels cowboys Mexicans, no te n'adones que la gamma de colors del teu cul va canviant amb el pas de les hores.És tan sols quan acabes de montar que reculls els fruits sembrats, i la recompensa és la de no poder-te sentar en una
cadira durant uns dies.Això és el que he fet avui, m'he exposat al sol durant unes 5 hores i he montat a cavall unes 2, per arribar fins a Sant Juan Chamula. A Chamula hi ha una església que com ja havia explicat...és per cagar-shi de de por si hi vas de nit. No hi ha bancs per seure, el terra está plé d'herbes, els sants estan dins de vitralls amb cares fantasmagóriques, la gent porta la seva gallina per sacrificar-la i per més inri...hi ha com quatre mil espelmes.
És per al·lucinar. Jo una mica més i patino amb l'herba i caic sobre les espelmes al costat de la gallina, però per sort, crec, que Santa Maria de Guadalupe ha vetllat per mi.
Una de les coses que encara no he comentat de Méxic, és l'altura. A Sant Cristobal de las Casas (el meu centre de logística i camp base) estem a 2200 metres. I l'ho més curiós de tot és que (exceptuant Cancún) no he baixat gaire dels 1800 metres cap dia.
Realment, passejar a cavall, veure Sant Juan Chamula i prendre uns tacos mentre pots tenir una xerrada de més de 3 hores amb l'amo de la taqueria, no té preu.
És al·lucinant el què la gent d'aquí et pot arribar a donar pel simple fet d'estar parlant, de viatjar sol, de tenir ganes de conèixer. Et sents acompanyat tot el camí perquè saps que en qualsevol moment, posada, hotel o cantina, trobaràs algú amb qui poder parlar una estona. Són una gent extremadament oberta, sencilla i humil que t'obre les portes amb l'única finalitat de que ti sentis agust.
Em passaria les hores prenent tacos, xerrant tranquil·lament, sense notar en cap moment, que el temps passa al meu voltant.
M'agrada molt aquest tipus d'hospitalitat, ben llunyana del típic Jamón Serrano de pata negra que et serveixen amb desgana, brut i llefiscós.
Ja sé què és Espanya, i que també hi ha molts llocs bonics i molt agradables, però la gent marca la diferència; una diferència sencilla però alhora abismal.
És una pena però, que aquest païs tant ric, sigui a la vegada tant pobre ja que el potencial que té és inacabable. Malhauradament la corupció i el tràfic de drogues fan que aquest potencial no sigui possible, a llarg ni a curt termini, i que cada vegada hi hagi una pobresa més emergent de la classe mitja.
Una frase que m'ha explicat l'home de la taqueria i que m'ha agradat especialment diu: "el capital humà no és compra al mercat" i realment té tota la raó del món, l'únic problema és que: "el Mexicà no té capital per comprar al mercat humà".
Xerrant amb la gent i llegint, m'he adonat d'una cosa i és que la querença dels Mexicans pel soroll, la música i les aglomeracions no és més que fugir per uns moments de la soletat i la tristesa que els enutja.
I dit això, només dir-vos que demá deixo el camp Base, Sant Critobal de las Casas i em desplaço cap a Palenque (més Chiapas) a veure les cascades d'agua azul i misol-ha. Allá buscaré una altre posada on descansar i reposar les natges del meu cul.
Etiquetes de comentaris: Méxic i Cúba
posted by oriolguix @ 1:17 p. m.
1 Comments:
Ei guapeton! quins records! estas passant per on passavem amb la Laia! I les fotos... les has clavat! Els escrits... inclreibles... ja et vaig comentar!
Ei sí!! Si no et quedes encandilat amb Palenke o Tulum, en menys de dues setmanes ens veiem a l'Havana! Ja tens bitllet?
Un petonas!
Tà
Publica un comentari a l'entrada
<< Home