El meu viatge: Acapulco

dimarts, d’agost 08, 2006

Acapulco

L'estada a Acapulco, ha estat un contrast més, dins el llarg recorregut del viatge; explicaré.
Acapulco té de tot, complexos hotelístics gegants, platges inacabables, onades inimaginables... i alhora, una miseria latent, i llocs on més val no acostars-hi.

És un contrast gegantí. Per no parlar del clima...perque els porus del meu cos... més, ja no poden treballar!.
Pel que fa a mi doncs, podriem dir, que també he experimentat aquest contrast, peró dins meu. Ha estat aquí a Acapulco, on els records llunyants han resorgit en mi com un contrast més d'aquest país. Realment he experimentat el que és sentir la soletat de viatjar sol. Podriem dir que ha sigut la part dura del viatge, peró que com a contrast, he tingut el sol, la platja i la diversió més exquisita dels meus amics del nou món, l'Omar i la Pati.
Una de les coses que més trobo a faltar peró, és parlar Catalá i les meves llargues caminades que a tant mi havia acostumat. Han sigut doncs, uns dies de relax a la platja, prenent unes chelas (cerveses) i barallant-me amb les onades d'aquest desconegut mar per mi, anomenat Pacífic; i és que de pacífic no en té res quan les onades de 5 metres et cauen a sobre i t'arrosseguen enbolcallat d'aigua 50 metres platja endins...

Per acabar-ho de rematar ens hem submergit dins la nit més Acapulquenya, entrant a una de les millors discoteques d'Acapulco, i la veritat és que...som masa diferents. Fent un tast de la nit, he descobert que el que m'ha estat provocant ardor d'estómac, no era el picant, sinó el ditxós tequil.la que aquí se'l prenent com aperitiu!.
El clima és una de les altres coses que m'han impresionat més i és que a tan sols 350 kilometres de ciutat de Méxic, canvia radicalment. Pases d'una fresqueta agradable, i fins hi tot a vegades, un fred de nit on t'has d'abrigar bé, a un calor insufrible on ni sentat a l'ombra t'escapes de supurar suor.És al.lucinant.
La familia de l'Omar és tota ella, increïblement encantadora, i aquí a Acapulco, m'han fet provar de tot: Tortuga, Yolis, Tacos en Consomé, Tamales, Picadas, Ceviche, Cheetos con Chile (sabritas), Carne de Res, Sópes, Quesadillas de queso, Posóle, i moltes més coses que ni jo ni l'Omar recordem.
Ahir a la nit, vaig poder parlar via ordenador amb Barcelona sentat en una terrassa mirant la Bahia d'Acapulco, com s'adormia ( o es despertava) als meus peus. Com podeu veure un contrast més del que seria Méxic: als meus peus pobresa, i a sobre els meus genolls

tecnologia punta i jo, xorrejant calor.
A partir d'ara toca tornar a viatjar, i els destins poden ser diversos, Monterrey al Nord, Guanajuato a prop de DF o Cancún, a la península de Yucatàn. Tot està per decidir, però crec que el que menys em preocupa és haver de decidir cap a on vaig, ja que vagi on vagi, a mi mateix mi trobaré.

Pd: Molts records a tots aquells que llegiu el blog; o no; e intento respondre a cadascún dels
mails que rebo.

Etiquetes de comentaris: Méxic i Cúba

1 Comments:

At 1:40 a. m., Campus Magnus said...: Suposo que la soletat és un estat que tothom ha de passar si un es vol conèixer a sí mateix o fer un punt i apart a la vida. Normalment on vivim i al ritme de vida que portem és impossible trobar-se a sí mateix, i hem d’anar quant més lluny millor. I si lluny significa anar a Acaplco, doncs benvinguda soletat, no?